21 de julio de 2015

Joan Olivé, l'entrevista

Joan Olivé, Barcelona 1967, actualment viu a Valls, molt a prop de les muntanyes de Prades i del Montsant. Escalador polivalent durant més de 35 anys, va ser un dels primers catalans a encadenar vies esportives de vuitè grau i en participar en competicions. La seva activitat sempre ha estat lligada a la muntanya, treballant o col·laborant com a guarda de diversos refugis de muntanya i realitzant vies llargues a les parets més emblemàtiques arreu del món. Actualment és Tècnic Esportiu i Guia d’Escalada i emprenedor amb el projecte Eco’n’tainer, destinat a la preservació del territori.




Quins van ser els primers vuitens que vas escalar?

Doncs no recordo ben bé, fa anys vaig deixar d’apuntar res a la “llibreta” i després en algun trasllat la vaig perdre. Devia tenir uns 19 anys, cap a l’any 86 o 87, quan vaig encadenar, la segona o tercera ascensió crec, la Arribabá ,a Montserrat, un dels primers 8a de Catalunya. Després van venir Anabòlica a Siurana, i les primeres ascensions de la camisa de Venus a la Riba, El sabor de l'aventura a Vilanova de Meià, Irma la Dulce, Xipella, etc, als Cogullons. No recordo l’ordre, ni any, ni quantitat... Fins a cert punt li dono més mèrit al Bastardo, Kurt de Gandals o Diosnidor, que tot i no arribar a aquest nivell, en el seu moment van ser més emblemàtiques pel pas endavant que significaven. També cal ressaltar que en molts casos per poder-les fer, abans les havíem d’obrir, doncs no hi havia vies d’aquest nivell!

Quin grau màxim has assolit? 

Si no haguessin passat per les rebaixes serien La Boqueria o Arrancacorazones + Al caire de l’aire, 8b al seu moment, actualment 8a+ llargs i durs del Pati i Can rebotat respectivament, poc repetits. Altres 8a+ com Xipella i No té perdeguera, Als Cogullons. El grau en si, la màxima dificultat, mai m’ha interessat massa. Si al primer intent no em surten tots els passos i penso que no encadenaré la via en 2 o tres pegues la deixo. M’avorreix treballar una via, com també entrenar o anar al gimnàs... Escalo per gaudir. Gaudeixo quan no m’esforço i flueixo. Admiro filosofies com la John Hill, l’escalada silenciosa, i em vaig identificar força amb un article publicat fa poc a Vèrtex sobre l’escalada poètica dels amics Txema Gómez i Marc Le Menestrel, suposo que és cosa de l’edat...

De via llarga, quines parets són les que més t'han impressionat arreu del món?

Al 85 vam repetir l’Americana i la directíssima Francesa al Petit Dru, impressionant als 18 anys.

Un dels viatges que més vaig xalar va ser al Mali, on no només és el fet d’escalar, si no la salvatgesa del lloc i pensar que, tal com diu en Salva Campillo, l’hospital més proper està a París.

Wadi Rum i les Inescalables del Canadà grans llocs. Taghia, paredots brutals i arreu...

En el nostre territori tenim petites grans parets que m’han omplert molt, com l’amagada paret de l’Estany de Tumeneja, del Montsec, Montsant... que sento una mica meves.

He sigut afortunat vivint el moment que m’ha tocat viure. Eren èpoques de recerca buscant racons i línies verges, aquí o a fora. Trobar parets verges on decidíem per on ens agradava més pujar. Fèiem viatges “d’investigació” com al Hoggar87, travessant el Sàhara en Land Rover, on vàrem equipar i fer unes quantes vies frikis o diversos al Marroc, on també tinc alguna joia perduda. Per exemple, el primer cop que vàrem arribar al Todra hi havia només alguna clàssica i unes poques vies, d’uns holandesos que acabaven de marxar, a l’entrada de la gorga. Hi vaig equipar i fer Tuareg, un 7c en un desplom solitari uns quilòmetres gorga endins, ara hi ha centenars de vies a tocar.

Com vas viure el naixement de l’escalada esportiva a Catalunya?

Amb 15 o 16 anys, tot passant uns dies a Sant Benet, en Marcel Millet em va prendre a mi i al Toni Casas perquè l’asseguréssim a la Brown Sugar, a la Mòmia, doncs estava intentant encadenar-la. No ho vàrem acabar d’entendre però vàrem flipar. Fins aleshores escalàvem de xapa a xapa.

Després tornant dels Alps l’estiu del 85 amb Toni Massana i Joan Cabau. Vàrem parar a Buoux i al Verdón, on vàrem coincidir amb Eduard Burgada, Miquel àngel Casals i uns quants més que ja no recordo. Posar-se fanàtic amb tota aquella colla no va costar gens. Els 6c se’ns feien costa amunt. L’agost d’aquell mateix estiu vam aterrar a Siurana tota la colla i vàrem començar a equipar a destall, no hi havia cap via, tot per nosaltres! Va anar tot molt ràpid a tot arreu, Sant Benet, Sant Llorenç de Munt i tants altres llocs i colles. Alhora també sorgeixen les primeres discussions entre frikis i clàssics, la convenció de Montserrat i les malles de colors, les primeres competicions i els crits de “Hereje” quan li trobaven a qualsevol una fifí penjada de l’arnès, els cantos picats, batejar els sectors i les vies amb noms de tot tipus, els “solos” multitudinaris o solitaris... Però també el estar-se moltes hores sense sortir del peu d’una paret donant pegues al teu projecte... Es pot dir que també va ser l’inici de la massificació i del malmetement del territori.

Quines eren les teves zones preferides en aquella època?

Com no, Siurana, i per extensió les muntanyes de Prades en general on vaig immigrar als 20 anys i ja no m’he mogut de la seva vora, Els Cogullons on vaig portar el refugi i equipar, amb el David Brascó, pràcticament la totalitat de les vies, abans havia escalat molt per Montserrat i sant Llorenç de Munt, Montsec...

A l’estiu sempre he tingut molta tirada pel Pirineu, sobretot per la zona del Ventosa i no tant a Colomina, on un cop més, mirant amb nous ulls les mateixes pedres, vaig equipant i obrint nous sectors i les primeres vies dures de la zona, tant per baix com per dalt.

En aquella època et vas especialitzar només en escalada esportiva o sempre has estat un escalador polivalent? 

Vaig tenir la sort de començar a escalar en via llarga, on l’objectiu era arribar a dalt fos com fos. Les ascensions dures havien de combinar lliure i artificial “de curro”. A part de bones repeticions les primeres ascensions eren imprescindibles per un escalador que volgués evolucionar. Entre els anys 84 i 85 vaig obrir clàssiques com la Ferran Olivé VII-/A3,o La casa del misterio, A2, al Pilar del Segre, Vuelo de Icaro a les Bagasses, A4, Ball de Rams a la Roca Regina, VI-/A2, Esperó de Mordor, VI, a la paret de l’Estany.

Tal com ja hem comentat, el 85, per a mi, és el començament de la faceta esportiva i m’hi poso amb totes les ganes. Deixo estudis i escalo 5 dies a la setmana. L’any 87 hi ha una tanda de competicions nacionals i internacionals on faig diversos podis i quedo 3r del rànquing estatal. Durant els següents anys participo i equipo força competicions tant nacionals com internacionals. És època de descoberta i equipament de nous sectors i primeres ascensions frikis, d’espònsors i alguna cosa que de lluny es podria assemblar a una semiprofessionalització.

Mentrestant, obeint neguits interns, ajunto filosofies, ara tan de moda, que són l’escalada en lliure d’alt nivell amb els sistemes tradicionals, que conec arran dels meus orígens. Obro vies per baix d’alta dificultat, La tentación de la carne, 7c, al Ventosa, parant-me de ganxos per poder espitar, o el laberint de Moria, 200mts,6c/C3-4, a la paret de l’Estany, que ha trigat més de 20 anys a repetir-se...



Cap a l’any 90 deixo la competició i agafo la guarderia del refugi dels Cogullons on, amb el David Brascó, equipem un dels millors sectors de les muntanyes de Prades, vies de qualitat en un entorn feréstec i sorprenent.

Amb el pas dels anys pràcticament he deixat d’equipar per dalt, m’avorreix, i les noves generacions han arrasat amb els sectors. Per a mi ja no té massa sentit.

Actualment quan obro vies ho faig per baix, en lliure, o intento apurar en lliure vies d’artificial, si puc sense pitonar, m’omple molt més. Fractalis,7b/C3, altre cop a la Paret de l’Estany, Apurar sense pitonar la casa del misterio (A2) 7b+/C4 o Livanos (A2) 7a/C3, al Pilar del Segre. Paula, 7b+/C3-4, Maria Joana,7c, C3-4 i les últimes Gallina Vella fa bon Caldo, 7a/C3, i L’edat perillosa, 7a+/C2, en són alguns exemples.

El pas del temps em va portar a un cert desengany amb la gent i la manera de sortir a la muntanya. Durant una bona època he obert vies arreu i ni les he ressenyat ni publicat, pujant amb les mínimes expansions, deixant la traça justa per a repetir-les. En algun cas les he acabat ressenyant quan m’ha trucat l’amic Luichy demanant dades per una guia nova...

Actualment el poc temps que disposo, els dimecres, el dedico a l’esportiva, els caps de setmana els dedico, alternativament, a donar cursos i guiatges o a les meves filles. Quan puc m’escapo a fer via llarga i el bloc també em deleix.

Quins són els canvis més importants que has vist en el col·lectiu escalador en la teva dilatada trajectòria?

Quan vaig començar a escalar no es distingien disciplines, perquè a la muntanya ho tocaves tot. Els sectors propers com Montserrat o el Montsec eren el pas obligat per adquirir la tècnica i experiència suficient per passar als Pirineus, als Alps i, després, a les expedicions als Andes i Himàlaia els més valents i afortunats... És més endavant quan neixen els especialistes de cada disciplina: artificial, alpinisme, esportiva, etc. I actualment crec que l'escalada esportiva ha passat de ser una forma de viure la muntanya amb compromís, a ser un esport com qualsevol altre, on el compromís queda en un segon terme i els objectius esportius-competitius el primer. Les dites "escoles" s'han transformat en sectors o “instal·lacions esportives” d'ús públic, i les muntanyes en quelcom similar a parcs temàtics, accessibles a tothom. Per tant, el canvi d'aleshores ençà és fàcil d'observar: molta la gent puja a la muntanya sense cultura muntanyenca, només a fer una activitat física-esportiva, sense educació mediambiental ni cap o poc tipus de respecte o comunió amb la natura.

Creus que la popularització de l'escalada esportiva aporta més coses negatives que positives?

Penso que la popularització és positiva per a qualsevol esport, ja que permet la professionalització, dedicació total, de l'elit, amb el que les fites que es podran aconseguir seran més elevades. En aquest cas concret, la part negativa ve donada per la massificació de les "instal·lacions esportives”, rocòdroms a part, que són els sectors d'escalada ubicats a la muntanya, sense cap tipus de control o reglamentació específica i tot el que això comporta. També una cosa que trobo preocupant és que la gent obvia cursos de mans de professionals i comença a escalar de mans d’algun amic més “expert” o, fins i tot, mirant-se tutorials del YouTube! Passejant per peu de via veig moltes situacions de risc. Un percentatge molt elevat d’accidents que hi ha són provocats per errades humanes.

Quines accions podem emprendre com a individus i com a col·lectiu per tal de minimitzar el nostre impacte en el medi?

La conscienciació ha de ser individual i col·lectiva, és l'únic camí. Si d'alguna manera volem continuar fent el que vulguem a la muntanya, gaudint-ne i accedint arreu, això ha de passar per la conservació del medi. No deixar rastre és l'única alternativa. L'educació de la massa és tasca complexa i s'ha de fer des de dalt i des de baix, des dels centres excursionistes, federacions, revistes, xarxes socials... i des de baix, del tu a tu. Des de les petites burilles, passant pel vidre, fins a les pells de fruita o closques de fruits secs que triguen mesos a degradar-se. I una de les pitjors deixalles endèmiques a qualsevol sector d'escalada: les caques i papers de vàter... Tot cap a casa! No traçar nous camins, respectar les normatives i regulacions si existeixen...

Com veus el futur dels sectors més massificats com Siurana, Margalef o Rodellar?

Les muntanyes són les mateixes, però els usuraris han crescut exponencialment i continuaran fent-ho. Els "de tota la vida" voldríem que tot continués igual, sense normes escrites, fent el que ens doni la gana on vulguem, doncs hi ha l'estès malentès de la que muntanya no té amo, però en té i la seva conservació és cosa de tots. Sectors com els que dius acabaran amb regulacions, com ja està passant, sigui per acampar, escalar o posar límit diari d’accés de visitants.

Explica'ns alguna experiència personal en relació a l'impacte que té la massificació.

Després de la primera “campanya” a Siurana vam veure que la cosa se’ns estava escapant de les mans. La il·lusió de compartir el nostre “petit tresor”, feina i descobriment, havia començat a convertir els peus de via en petits abocadors. Vam creure que deixant d’equipar i promocionar el sector durant una temporada l’aigua tornaria al riu. Però la metxa ja cremava. Noves generacions van continuar la feina amb més ímpetu si cap, obrint a destall. El resultat ha estat la consolidació d’una de les millors zones d’escalada del món, amb Cornudella com a centre neuràlgic i una expansió i massificació general per totes les Muntanyes de Prades i Montsant, sobretot el fenomen Margalef, sense aturador.

El que en el seu moment eren petits i esgarrinxosos senderons d’accés i incòmodes peus de via, ara s’han convertit en amples caminois on es poden creuar fàcilment dues persones, amples places a peu de via i “WC” pudents a qualsevol racó.

Haig de reconèixer que hi ha dies que al arribar a algun sector de Margalef, Siurana, etc., m’agafen ganes de girar cua, algun cop ho he fet, o em desmotivo i gairebé no escalo... Intento triar racons tranquils o anar entre setmana.

És per tot això que se't va ocórrer la idea de l'Eco'n'tainer?

Com a muntanyenc i escalador feia molt temps que em capficava la problemàtica dels excrements i papers escampats arreu. Calia trobar una solució. Fa un cert temps que es comença a veure gent que porta una petita pala de jardineria per enterrar-ho, transformant-los en adob i evitant la contaminació per bacteris, la giardiosi, amb l’aigua d’escorrentia o per animals, domèstics o feréstecs.

Vaig adonar-me'n que si la gent tingués una paperera a prop, potser gestionaria correctament la brossa. Calia facilitar la gestió dels residus donant eines a la gent i a l’hora eliminar el consum de bosses de plàstic tan perjudicials i difícils de reciclar.

El primer Eco'n'tainer que ideo és el kit MICRO, per a gestionar els excrements i brossa al medi natural. A partir d'aquí me n'adono que el buit és molt important quan fem activitats a l’exterior, ens movem o viatgem en vehicle, no tenim "papereres mòbils" i van naixent els altres models per a cobrir diferents necessitats: Les excursions de llarga durada, El reciclatge a les campervan, autocaravanes, càmpings i vaixells de lleure, els vehicles en general, els cotxets dels nadons, etc. Totes les eines són rentables i reutilitzables. Espero que la iniciativa tingui acceptació, ja hi ha altres eines coent-se al forn!

Eco’n’tainer té com a principal objectiu la conservació del territori, són eines per a no deixar traça.

Podeu visitar el web d’aquesta iniciativa a la següent direcció: www.eco-n-tainer.com

El resultat final és l’entrevista publicada al número 260 (maig-juny 2015) de la revista Vèrtex, editada per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.